Vicent Andrés Estelles: el poeta del odio y la vulgaridad

Vicent Andrés Estelles: el poeta del odio y la vulgaridad

La filóloga valenciana Teresa Puerto escribía lo siguiente respecto a Vicent Andrés Estellés: 

"La revista catalana “L´Avenç” (12.01.79)  denuciaba clarament la programació de diseny cap al fals DOGMA catalaner : “Durant molts anys es van fer beques perquè els jóvens VALENCIANS anaven a Barcelona a on eren seleccionats per Joan Fuster . Allí passaven per les mans alliçonadores de Coll, Alentorn, Cruelles, etc ..” a on, després del corresponent llavat de cervell i proclamació del vots de fidelitat al Règim , els “valencianets venuts”  es convertien en furibunds paladins del pancatalanisme . De regrés al “pastís valència”   eren  els cridats a ser els apòstols de la conversió “dels hereges valencianets “.

Les estratègies de reconquista d'intelectuals valencians , es feia (i es fa)  a base de “premis, guardons i prebendes” (money, money, money, ...)   com el  famós “Premi d´Or de les Lletres Catalanes” concedit  al  "lleal"  pseudopoeta VICENT ANDRES ESTELLES, insultador del valencianisme genuí en el seu infumable fem "poètic":

“ A los valencianos que   han traicionado a nuestro País (valenciano)

¡Meais azufre y menstruais más azufre

¡ Flor natural en el agujero nefando

y orinal en la cabeza , si lo permiten los cuernos.

Mereceis el premio reverente ,

El pergamino de falsa letra gótica,

El título grande de HIJOS DE LA GRAN PUTA ..”

Lo del apelativo de HdP tal vez lo diría por aquellos que como su compañero de filas, Joan Fuster, habían militado en la Falange. Pero la basura poética del poeta del odio no acababa ahí. Su radicalismo catalanista  e independentista le llevó a escribir estos versos que son escondidos por sus defensores.

“Me la mamaves fins al cep: tenies 

tota la boca plena, i amb la llengua 

iniciaves moviments, i et vares 

posar més blava que altre cop: llavors 

te la vaig treure, i respiraves, i altre 

cop retornaves i me la mamaves 

i, extenuada, desistires: no 

podies més; i pel forat darrer, 

ben agafada a la barana, et vaig 

iniciar la penetració, 

que fou penosa, dolorosa i lenta, 

fins que va entrar-te per complet, i jo 

evoque els pèls de l'entrecuix pegant 

cops a les teues rodonors invictes. » (Pedres de foc)

“bon dia, grapat d’aigua, 

escarpidor, gilette, sabó, dentífric, 

bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge, 

volum de merda que he amollat i mire. 

oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat. 

aquesta bona merda, assaonada i fràgil, 

dóna ganes 

d’invitar a sucar-hi el veïnat. 

com la merda s’esmuny en tirar de la cadena, 

així són de fugissers els plaers 

que la vida ens depara, els amors, tot això. 

ens van parir amb merda i altres amenitats semblants, 

i el nostre darrer acte o darrera voluntat 

serà també una cagada gratuïta, uns orins.”