per Anfos Ramon i Garcia
¡Mare dels valencians! ¡Dolça Patrona!
¡Senyora de les flors i de les vides!
¡Acull dins del teu pit a tot el Regne
que sap tant de dolors i de ferides!...
Que hui s´està perdent la primavera
per culpa d´un mal vent que tot ho arrasa.
Hui saps d´uns fills que et neguen i t´ignoren
i planten esbarzers dins de ta casa.
No hi ha camins al recte que conviden
al pas senzill i obert de l´existencia.
El poble està complint més que a la força
les dures condicions d´una sentencia.
I tot per quatre Judes que entre boires
controlen el poder sense mesura.
Per uns subordinats a les rebaixes
que fan de nostra llengua veu impura.
Així se manipules nostres lletres
i s´omplin de mentires les escoles.
Els nostres fills, estan pagant la culpa
d´aquell que en el perill me´ls deixa a soles.
I tu, Mare de Deu, veus la desfeta
que està patint la llengua valenciana
i plores pels germans que la destrossen
pagats per dictadors de ment insana.
Tu sempre reclamaves la veu nostra
per escoltar-la ab goig en ta Capella,
parlant un valencià sense mixtures;
senzill i natural com la rosella.
I encara esperes vore nostra llengua
regant la terra-poble en mansa pluja,
i no eixe dialecte que s´importa
i l´home fent-se replica, rebuja.
Es per això que hui, dolça Patrona,
sols vullc que protegixques l´atra crida
d´un fill que des de l´ànima et venera
sabent que estem jugant-nos llengua i vida.
¡Mare dels valencianas! ¡Mai desampares
al poble que als teus peus, rendit se postra!
I fes, quan entre flors cante la llengua,
¡que siga valenciana i sempre nostra!
No hay comentarios:
Publicar un comentario